dilluns, 30 de novembre del 2009

¡Salvados!

Ha arribat la neu i sembla que per quedar-se.
En aquest any tant esportiu comença un al•licient més. Torna l’esquí.

Ja tinc tot enllestit per començar on acabarem l’any passat, a Masella.

Sols falta muntar la vaca i carregar les bateries dels walkies.

I damunt, Guz ve amb nosaltres...

L’objectiu: Masella, Grand Valira, Baqueira i Javalambre...

divendres, 20 de novembre del 2009

Setmana de malalties

Acaba una setmana de mocs, tos, vòmits i malalties.

Aquesta setmana s’ha respirat a l’escola un ambient malaltís entre els alumnes i el professorat, però no hi ha més.

Tots sabem que cal fer enfront la Grip A però, no tots els pares han acomplit.

Per desgracia, molts xiquets dels que els mestres han enviat a casa amb febre, el dia següent tornaven a vindre tossint, malgrat els protocols, les recomanacions dels metges, etc.

El que ha propiciat que els seus companys s’hagen posat malalts.

A més a més, com a mestre d’Educació Física, he tingut que tindre xiquets asseguts, tocant els nassos, a la majoria de les meues classes... “es que estoy malito...”.

Señores, ya les vale. Esto no es serio.

La setmana vinent vorem... si es que no acabe contagiat aquest cap de setmana i no torne fins que passe l’epidèmia.

dimecres, 18 de novembre del 2009

La neu es desfà

Obrir i tancar és tot el que han aconseguit a Masella.
Altres estacions ni ho han intentat, com Vallnord.

Continua la calor.

Sembla increible el mes de novembre que estem patint.

Vindrà ja el fred?

Creuarem els dits per tindre neu al pont. Masella ens espera.

A més a més... en la cursa d'Alqueries de diumenge, la calor fou insoportable...

dimarts, 1 de setembre del 2009

Sense paraules

Un personatge, un home insatisfet i un conte...

Tota una seqüència de fets al cap, un full escrit i cap paraula més.

Tres dies més tard, les mateixes idees i, les mateixes paraules escrites.

Què fer quan les paraules no surten?

Tal volta pense en altra historia i en eixe moment, les paraules s'agolpen a la meua ment i tinga, no una sinó, dos histories.

dijous, 11 de juny del 2009

Gente especial

El otro día comencé mis prácticas en un centro con gente muy especial.

Estoy en un centro ocupacional.

Cada individuo es un personaje y la verdad, disfruté de muchos momentos.

Dicen que su deficiencia es mental, algunos pensaréis: tontos.

Llamadles como queráis, pero me sorprendieron profundamente.

Por ejemplo, yo no jugaría a la petanca con ellos.

Y lo mejor de todo: la mayoría te saluda cada vez que se cruza contigo, con una sonrisa, con una sonrisa bien ancha.

Siempre tienen un momento para hablar contigo, para un gesto amable, para hacerte ver cuán importante eres.

Yo vengo de un colegio en el que a veces ya ni saludas, en vez de sonreír resoplas al viento, para hablar con alguien hay que solicitar turno, o pillarle en un buen momento...

¡Qué bonito es estar en un centro tan especial!

¡Qué bonito ver como reciben tu ayuda!

En la escuela, con los niños, eso no pasa.

dimarts, 9 de juny del 2009

Escolta!

Hi ha qui vol escoltar sense sentir,

i sense sentir no s'escolta,

igual que sense mirar no s'observa,

i no hi ha tacte sense contacte.

I el temps passa i jo espere,

i l'espera llarga és eterna,

però de paciència tinc de sobra,

que la tinc de patrona.

I passe el temps esperant una millora,

millora que ni arriba ni es divisa,

mentre la terra és trenca i plora,

perquè no la cuidem alhora.

Zapatero, collons, escolta, i tanca ja Garroña.

dilluns, 8 de juny del 2009

Després de les Europees

Dia després d'eleccions.

Eleccions d'eixes que m'agraden, perquè no perd ningú.

El PP content, amb més vots, el PSOE content, amb prou suports, i la resta de partits diluïts.

Massa partits nacionalistes, massa partits d'esquerra, massa dispersió de vots, i dos partits grans: bipartidisme.

Sinó votes a aquestos dos, vot perdut.

Però no era açò el que us volia contar.

Volia fer una reflexió sobre "l'Efecte Talante".

Fa temps, el PP acusava a Zapatero de trencar Espanya i ara sembla més unida que mai.

Els partits més nacionalistes deixen d'ascendir o retrocedeixen. Malgrat la crisi, el bipartidisme es dispara, però per què?

ZP ens ha dut a un estat de "incrispació", on tot sembla tindre solució, i els problemes o es solucionen, o es deixen dormint, però no hi ha confrontació.

Sense confrontació no hi ha debat, sense debat no hi ha polarització i sense polarització aquestos vots baixen.

Així, els seus votants van al centre, és a dir, als partits grans, o es queden a casa, sense recordar que la dreta mai es queda a casa.

dimecres, 15 d’abril del 2009

I a fora neva o plou

Hui, segon dia a Masella, pareix que hagen sigut quatre.

De matí plovia, i tothom deia que no era dia d’esquiar.

Per sort, no hem fet ni cas.

La neu espectacular, llàstima que ens a pedregat, però suau.

Després, els llamps ens han deixat incomunicats al sector més llunya de l’hotel i per primera volta en ma vida, han vingut a rescatar-nos amb un jeep.

La gent de l’estació molt amable, ens han deixat a les pistes que si eren obertes.

Després, com era poca cosa, hem anat a l’hotel.

Roba seca, esmorzar... i el temps millora.

Ale, a la pista.

La neu espectacular, però quan no era pedra era neu, però de sobte millorava.

Anem al punt més alt? 2.530m

I allà que se’ns alia la boira i la ventisca contra nosaltres.

Buf!

A refugiar-nos a la caseta d’atenció a pistes.

El bon home, després d’explicar-nos coses del territori i de les estacions, quan ha pogut ens ha guiat per la blancor .

Després, poc més, dinar i esquiar, però jo he xalat molt.


Demà ja vorem com va el temps.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Ja estic a Masella!

Ací estic, a Masella.

Marsella?

No Masella, Girona, patint, a un hotel de tres estrelles a peu de pista.

Després de matinar, 5:15 en peu, a les 10:30 ja he pogut esquiar, esmorzats i tot.

A les 17:00 ens han tira’t de les pistes, després de dos baixades finals espectacular, per alleugerir la panxa després del dinar.

Ara, estic tira’t al llit, però en uns minuts, per continuar patint, abans del sopar, anem a la piscina climatitzada.

Però no hem tingueu pena, aquesta vida s’acaba el dia 18, però de moment, a fer kilòmetres i kilòmetres de pista.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Vergonya cavallers, vergonya!

Al Tall ha presentat a l’Auditori de Castelló aquest, el seu últim treball.

M’encanta.

Han fet un repàs de la nostra història molt interessant i entretingut.

Si no heu anat, no sabeu el que vos heu perdut.

Jo tornaria a pagar l’entrada, per tal de veure’ls la setmana vinent.

Hi ha un parell de cançons molt interessants, però els missatges són espectaculars.

Encara així, ens hem quedat sense Tio Canya.

I quan te’n vas, després d’haver aplaudit molt.

Penses... sí senyors, vergonya, cavallers vergonya...


Qui sap si algun dia un rei firmarà els furs, per tornar a ser, el rei dels valencians...

Una frase més i me’n vaig: avui m’han entrat ganes d’anar a la tomba de Jaume I... tal volta, escoltant un cd d’Al Tall, Obrint Pas o qui sap...

dijous, 2 d’abril del 2009

Primavera, primavera...

Estic fart d'aquest temps.

No em queixe de la neu d'abril, doncs vaig anar a buscar-la a al Virgen de la Vega.

Però sí d'aquest plugim, que quasi no banya, ni fa saó.

Jo no sóc de mitges tintes. Jo sóc de pluja forta o de bon Sol, i d'aire gens.

Hui al sortir de la "uni" pensava en Londres.

Ploure sense caler paraigües.

Parlar sense dir res.

Escoltar sense sentir.

Assentir sense afirmar.

Dir sí sense pensar.

Tot açò, de res val.

Espere que demà faça Sol!

diumenge, 22 de març del 2009

Oreja de Van Gogh, bulos y concierto

Queridos amigos de internet:
Son casi las tres de la mañana y vengo de ver un concierto de la Oreja de Van Gogh en Castellón, en plenas fiestas de la Magdalena 2009.

Os agradecería de todo corazón que nunca más me enviarais ese mail chorra que les acusa, desde tiempos inmemoriales, de formar parte de ETA, o al menos de darles su apoyo y dinero.

Pues resuelta, que su dinero va a parar a Intermon Oxfan, para que sigan construyendo colegios, y además, como en este disco hacen un recordatorio al 11M de Madrid, van a donar una parte de las ganancias de este disco a asociaciones de las víctimas del terrorismo.

La verdad, siempre me costó creer ese mail, pero hoy un poco más.

Por otra parte, fans del grupo, creo que estáis de enhorabuena.

La nueva cantante, después de hacer un poco suyas las canciones, mantiene o mejora el nivel de grupo, al darle un aire un poco más rockero y dinámico.

Muñeca de trapo nunca será la mismo, pero a mitad concierto me han cogido ganas de cantar "LEIREEEEEEEE, LEIREEEEEE" pero me ha dado un poco de palo.

Y poco más, reflexionad un poco todos, suerte a la Oreja y a Amaya, a la que profundamente respeto.

Cisquet García.

dimecres, 18 de març del 2009

Coses de valencians

Va ser a Valencia on primer vaig anar a l’escola.

Allà va ser on em van explicar que el “Valensià” i el Català eren llengües diferents, que els catalans ens volien envair, i que ens odiaven.

M’estaven adoctrinant.

M’estaven generant un valencianisme polític odiós.

Gràcies a Deu, i a les circumstancies de la vida, la meua família va tornar a Castelló, abans que fora massa tard.

I des de Castelló tot es veu diferent.

Ara, arribe a renegar de tant en tant, fins del blau de la senyera, doncs he descobert per mi mateix, que moltes de les coses que m’havien dit eren mentida.

Ara, al facebook em retrobe amb eixe valencianime que volgué segrestar la meua consciència i les meues paraules.

I m’acusen de ser catalanista.

Diuen que no tenim arguments per dir que la nostra llengua és una, amb molts dialectes...

Ells sí tenen els seus arguments, (nosaltres els nostres) però a més a més jo tinc més perspectiva, i sé que a la frontera no hi ha catalanistes amb canons esperant per conquerir-nos.

La llàstima és que el futur passa per la normalització o la mort, i una part dels valencians prefereix morir que normalitzar-se.

Reviscola Tio Canya, que a Valencia has de tornar...

divendres, 13 de març del 2009

Festes

Venen les Falles, la Magdalena... tot a una, com si no hi hagueren més dies.

I ací estem, a aquest món, al que després d'un febrer sense res, arriba un març per omplir agendes.

Capricis del temps.

Per llàstima, com a mestre, no em puc agafar la setmana de festes, perquè jo no puc triar les vacances, de la mateixa forma que ho feu vosaltres.

Sí, vosaltres que em critiqueu per ser funcionari.

Ara que recorde, el País va fer una enquesta sobre les nostres vacances, i resulta que la gent demana que no varie.

Jo no entenc res.

Segurament, tan sols han votat mestres i hostalers, doncs, el día que ens retallen les vacances, molts negocis turístics aniran a fer la mà. Encara que nosaltres, amb el sou que tenim, continuarem tenint les nostres vacances, sempre, en temporada alta.

Ja veus.

Per cert, açò no és el que volia escriure avui, però les paraules em brollen així. Així que el que volia escriure avui, es quedarà per a demà...

dilluns, 9 de març del 2009

Ayer me sentí como una prostituta de libros.

Ayer me sentí como una prostituta de libros.

Después de todo el fin de semana leyendo libros de Deficiencia Mental, llegó un punto en que me saturé y dejé de leer por gusto.

No obstante, las hojas seguían pasando entre mis dedos, sin placer, sin ganas…

Catell, Simon, Binet, autores, reflexiones, estadios de desarrollo, que ya no quería seguir leyendo, pero el tiempo apremia.

Leía de nuevo en modo automático, sólo apto para estudiantes.

Letras, letras, palabras, palabras, hojas y hojas… que ya nada me transmitían.

Al final, por la noche, a la luz del flexo de la habitación, seguí leyendo el último libro de “Los Hijos de la Tierra” y volví a sentir el placer de la lectura, de las historias incesantes y de los sentimientos encontrados.

Y entonces pensé, que si a las prostitutas les pasaría igual… que si notarían un placer diferente entre sus quehaceres y sus amores.

Supongo que sí.
Lo que desvirtúa igualmente el sexo como a los libros, que por desgracia, no siempre son apreciados con la misma intensidad.

dijous, 5 de març del 2009

No odie

Odiar no odie res.
No és bo per la salut,
no és útil i no és profitós.

Odiar per res val,
per odiar no obtindràs res útil.

Preferisc tindre por a odi.
La por, en justa mesura, em lliura d’accidents,
de riscos innecessaris, inclús de la mort.

Preferisc plorar a tindre odi.
Si plore es netejen els meus ulls,
Odiant embrute la meua ànima.

L’odi és un verí del que no vull beure.
Per això no odie el fort vent.
Simplement no m’agrada.

dimecres, 4 de març del 2009

Jo tenia un bloc?

Sí, jo tenia un bloc, ja quasi ni el recordava...

Sabeu, tenia un examen, i per la seua culpa no podia veure més enllà.

Ara ja ha passat. Ni bé ni mal.

La vida continua i totes eixes coses.

Avui vull aprendre a mesurar la accessibilitat dels discapacitats a les webs.

Què penseu que trobaré?

divendres, 20 de febrer del 2009

Ja és divendres...

Ja és divendres, arriba el cap de setmana, però lluny el període d’exàmens, ja han acabat les vesprades de descans i les hores es solapen a la facultat.

Quan agafe el cotxe després del treball per anar a la uni, normalment, és temps d’estar ja a classe, però jo, que no puc fer impossibles, estic a la carretera.

Quan ja es de nit, surt de classe, agafe el cotxe i a l’hora que ja hauria d’estar sopant, estic a la carretera. A l’hora de fer un repàs estic sopant, a l’hora de relaxar-me, ara, encara no m’he dutxat.

Merda.

Sé que per a molts, açò seria una bogeria, però ja no sé viure d’altra manera.

Per sort, a l’abril, les pistes d’ALP 2500 ens esperen.

Sempre hi ha una meta.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Tancat per vacances

Sent mantindre inactiu aquest bloc, però la uni i "los Hijos de la Tierra", junt la memòria de pràctiques, el cole, etc. em lleven tot el temps.

No obstant, tornaré!

dimarts, 10 de febrer del 2009

Crisi?

Bé, avui volia reservar un hotel per al cap de setmana.

Preferentment a Terol, Mora o Puebla de Valverde.

A la fi, he acabat buscant a tots els pobles, Camarena, Alcalà de la Selva, Rubielos de Mora... però res.

Preus baixos... res.

Allotjaments cars... res.

Tot petat.

Crisi? Qui va dir crisi?

Continue pensant que la crisi la va inventar Canal 9.

Mor a Italia una xica per desengegar-la d'una màquina...

Una xica mor a Italia al retirar-li la màquina que l'alimentava.

Aquesta portava 17 anys en coma.

L'esglèsia es tira les mans al cap i es demana el coll dels polítics que ho permeteren.

Inutils... si Deu la volgués viva, hauria obert els ulls fa molts anys.

Amb tots els mals del món... i vos preocupeu d'això?

diumenge, 8 de febrer del 2009

Poques paraules...

Ahir és va anar l'única persona que em deia Cisco...

Sé que mai tornarà, però sempre el recordaré pels bons moments que passarem junts.

Sobretot, quan jo era petit.

Un record, unes paraules i un somriure húmit...

Tio, ara que estaràs allà dalt, fes un poc de força pel teu Valencia.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Cansat?

Ara, que no tinc universitat, que el meu ritme de vida és més suau, és quan més cansat estic.

Em sembla veritablement estrany, però aquest ritme de vida calmat em crema.

Sí, sí, sort que demà anirem de ruta, a Santa Llúcia, a la Serra d’Irta, divendres aniré a l’Eliana i dilluns ja tinc universitat.

A més a més, el 14 estaré a la fira medieval de Terol i el 15 esquiant.

També he d’acabar el curs de riscos laborals, anar a treballar igual, buscar forats per fer un pàdel, etc. etc.

I clar, açò és vida!

dimarts, 3 de febrer del 2009

El nacionalisme espanyol

Hi ha nacionalistes espanyols comprensius, no és broma.

Alguns, fins i tot, ens acceptem tal i com som. Respecten la nostra llengua, els nostres costums, etc.

Aquestos, creen grups al facebook per demostrar que Espanya ja no és la que era... “¿Facha? No, español”.

En veritat no és un mal lema, quasi em faig del clan i tot.

A la fi, he entrat a llegir els comentaris de la gent, i clar... que els catalans són xusma, que si la nostra llengua no és important...

En resum: hi ha gent decent, però la majoria continua soltant per la boca la mateixa merda de sempre. I a Espanya, si no cap la meua cultura, jo tampoc... i no demane independència, demane un estat comprensiu. Res més.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Jo no em vaig quedar tallat a la carretera ahir a Javalambre

Ahir, dia de caos, per una nevada veritablement forta, a terres de Terol, molts valencians es van quedar sense arribar a Javalambre, Camarena... Entre elles, la meua cosina, el meu cosí i sa filla.

No obstant, nosaltres no ens vam quedar tallats, ja estàvem a l'altra banda.

Així, aliens a tot, sense tele, a les “Cabañas de Javalambre” passàvem la vesprada i la nit. Alguns, més preocupats que altres.

A la fi, avui, en calma em pogut sortir del càmping, gràcies als llevaneus, a la pala de Jorge i tal. I per això a aquestes hores ja fa temps que estem a casa.

En general, cap de setmana d’aventura. Uns dies autèntics, que trigaré molt a obligar... i per al record, les fotos :-D

Psd: A Chovar a què? La mare que la va parir a la tia aquella! Veus com tenia raó!

dissabte, 31 de gener del 2009

Atrapats per la neu

Avui ens trobem a “Las Cabañas de Javalambre”.

Per sort, de matí hem pogut fer una eixida pels monts dels voltants i veure 2 salts d’aigua impressionants, ja que després ha començat a nevar.

A poc a poc, tot a anant enfarinant-se, però a la fi, ha sigut una gran nevada, fet pel qual, ara i ací no estem tots.

La meua cosina, home, filla i gossa, no han pogut arribar.

A la fi, hem esquiat un poc per la zona, però demà segurament em quedaré sense poder baixar la Piaz, el Portillo i la Sabina.

No obstant, ens conformarem si el cotxe no patina, les rodes no esquien i podem tornar sans i estalvis cap a casa.

Ara, avui jo he xalat, els que estan amb mi, no ho sé, però que anem a fer, si no tots saben aprofitar els moments de la mateixa manera.

Gaudim avui, sense excessos i demà ja vorem.

dijous, 29 de gener del 2009

La crisi la inventà Canal 9...

Tal volta hi haja crisi, tal volta no.

Tal volta hauria hagut crisi sense Canal 9, però mai haguera sigut tan greu.


Canal 9 o Campsnal 9 com a òrgan destructor, s’ha proposat inventar una crisi.
A totes les noticies surt la crisi... puja el pa: crisi, baixa la gasolina: crisi, fan Fitur: crisi... pixa un pardalet: crisi...

La crisi no era de la construcció?

Realment és tan greu? O són els empresaris, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació els que enforteixen la crisi?

Jo crec que hi ha crisi, però no tanta.

Malgrat això, de moment, el mitjans de comunicació continuaran enfonsant la reputació del govern, mentre que els empresaris continuaran tenint una excusa per despatxar gent, i estalviar-se uns diners, fent treballar més als que mantinguen el treball.

Anem a fer una cosa, qual algú diga que hi ha crisi... somriu.

dimecres, 28 de gener del 2009

Cansat...

No sé com ha estat, però avui estic cansat.

El pàdel, els xiquets, les curses d’orientació per el pati...

Però bé, seré breu.

Espere el cap de setmana amb ganes. Javalambre espera.

dimarts, 27 de gener del 2009

Ford em garanteix que la seua garantia no garanteix el producte comprat

Ací estic, de mala llet.

No fa massa vaig comprar-me un focus.

Un cotxe fenomenal, ben equipat, i tal.

Ara resulta que la radio no va.

La duc a reparar, fa com que sí, però als quatre dies no va...

Bé, cada cop que rode més de 40 minuts.

Cansat d’aquesta rutina, vaig parlar amb el taller, i m’han enviat a trucar al 961789000, que és dalt o baix, el suprem dels departaments postvenda.

Al taller em van dir que igual me la canviaven, donat que no ha estat reparada com cal.

I res, he trucat. La senyoreta, en principi atenta, em diu que la torne a reparar.

Li he contestat que això ja ho he fet unes quantes voltes.

La dona, a la seua, que la repare.

Jo, li he preguntat que si he d’estar així fins la fi de la garantia?

En poques paraules que sí. ¿Cual es el objetivo de su llamada? ¿Qué le cambie la radio?

I li he dit que “basicamente”.

I res, que no, que la duga a reparar.

Ara, la dure sempre que s’espatlle, dia darrere dia, fins que algú ho solucione, fins que caduque la garantia o me’n vaja a denunciar-los a l’oficina del consumidor, que hi ha qui la gasta massa, i hi ha qui gens.

O millor, els done la murga fins la fi de la garantia i després els denuncia... a la fi, seria divertit.

Per cert, la radio és la més bàsica, que a ells els val quatre perres, però són cabuts.

Ara que la informació va per mail... podran els micos anar pels arbres no?

Avui, justament, tantes hores ociós, sense anar a la feina, esperant per fer l’examen, a la cantina, als corredors, de “xarreta”, fent com que repesava... he tingut idees com per una vintena de blocs, però em quede amb aquesta:

Quan era petit, a l’escola m’explicaren que feia molts anys, un mico podia travessar Espanya sense xafar terra, de branca en branca. Després, venia la lògica reflexió: ens estem carregant els boscos, ja no és possible, gastem molta fusta, molts papers...

I no sé perquè, encara amb el cap embotat amb tanta informació digitalitzada, he acabat pensant, que ara que tota la informació pot navegar en format digital, anem a estalviar molt de paper. Per exemple, amb tots els boe que ja no es publicaran...

I com no vull enrotllar-me més, la pregunta absurda que m’he fet a estat: ara que la informació va per mail... podran els micos tornar a travessar la península de branca en branca?

Però per desgràcia, veig que no, doncs es continuen produint incendis evitables, i la reforestació és un tema que continua debatin-se, quan el debat hauria de ser...

Quina és la millor forma de fer una repoblació veritable?

Sense reserves... necessitem una actuació ja, menys formigó i més arbres.

diumenge, 25 de gener del 2009

Nits en vela...

Ací estic, de nit, tal i com m'agrada.

Tot el món dorm i a poc a poc vas abaixant el so de la tele.
Mor la contaminació acústica, i tot és queda quiet.
Un subnormal passa amb la seua moto sorollosa que haurien de multar.
Però quan marxa, amb la tele apagada, doncs ja t'has adonat que no fan res de bo, pots sentir tots els rellotges de la casa i és un plaer.

Et sorprens de sentir el ventilador de l'ordinador, però quan para deixes de marcar les lletres del teclat i et concentres en no res...
El veí trepitja el terra, ha estat dalt tot el dia, però fins ara no l'has pogut sentir...

Tot el món dorm, i tú i jo haríem d'estar dormint, per repondre forces pel demà, però és quan més agust estudie.
No sé si és un costum o un vici. No obstant, encara queda temps fins anar a dormir, temps a aprofitar.

Dins del meu món tinc una teoria: és de nit quan millor estudie, perquè el meu cervell inquiet està cansat, i és l'únic moment del dia en el que es pot focalitzar en una sola tasca...

Què pensarieu de mi si em vegereu jugant al futbol manager, mirant la tele i estudiant alhora?
I tot això, si no em parla ningú, perquè si em parlen he de respondre, tret del dies que estic més saturat... i perdoneu-me, perquè llavors sóc insoportable.

L'arribada al Bloc

Ja he arribat, tat volta massa tard, tal volta en el dia equivocat...
Però la vida és el que té.
Et fiques a estudiar uns apunts de la uni, i una de les tasques a realitzar és crear el teu propi bloc...

I a fora fa fred, hi ha núbols i vent, massa vent.

La veritat, no sé que faig aquí, però suponc que entraré sovint.
Ara que no tinc temps per grans poemes, ni noveles, ni relats, tindré aquest lloc per poder-me expressar.

Ara és als blocs on moren les veus dels escriptors que mai han trionfat?